Les persones...

Últimament em fixo molt amb les persones. Potser aquesta observació, meticulosa i analista, ve donada pel fet que em passo moltes hores a sobre d'un transport públic, i allà, evidentment, sempre hi ha gent diversa amb la qual centrar la curiositat. Aquesta anàlisi diària, l'observació distant dels individus que m'envolten, ben bé es podría considerar com un treball de camp antropològic metropolità!

Tot i que quedaria molt bé definir-ho així, no és ni molt menys pròxim a la realitat; el que faig cada dia és observar actituds reiteratives, cares de son, gent desagradable, sorolls i pudors de tot tipus...un món acollidor i agradable que et condueix a la conclusió, inevitable en molts casos, que els éssers humans com a animals socials som odiosos, egoístes i exageradament molestos.

L'altre dia, a la classe de filosofia, ens van plantejar una màxima que va posar a tothom en alerta: "L'home és bo per natura" (màxima del filòsof Rousseau, per ser més exactes). Vam haver de defensar aquest argument i contraposar-lo amb l'altre extrem (del també filòsof Hobbes): "L'home és un llop per a l'home". Quin dilema ens van plantejar!! Ens van separar en grups, i cada grup havia de defensar una de les dues màximes a l'estil dels sofistes de l'antiga Grècia desplegant la millor retòrica que èrem capaços d'emprar. Em va fer gràcia el fet que ningú de nosaltres va ser capaç de trobar un argument ferm que donés suport a la màxima que l'home és bo per natura, tot ens portava a confirmar que l'home, com a animal social, era egoísta, fred i dolent, en definitiva, un llop per a si mateix.

Així doncs, desprès de tot aquest raonament abstracte, verifico que cada dia, al pujar al metro, em sento com una ovella enmig d'un ramat de llops disfressats d'ovella, i no em considero un xai perquè jo sigui bona per natura sinò perquè tots els que m'envolten tenen de bondat el que jo tinc de filòsof.

(Vull agraïr a Laia la seva ajuda per aclarir la diferència entre llop i ovella,jejeje!)

Fins l'any vinent, estiu...

L'estiu ja s'acaba. Un cop arriba el setembre tot torna a la normalitat, deixe'm enrere les migdiades al sofà, les postes de sol a la vora del mar, els geladets i les birretes,les terrasses nocturnes,els mosquits...i donem pas a la rutina diària, al treball, a les classes,a l'estrès, al fred i als costipats!
Aquest estiu no haguès sigut diferent als altres si no m'haguès envaït una dèria que creia superada...i quina és?? Doncs em fot molt haver-ho de reconèixer però m'ha perseguit per tot arreu! En la meva època d'adolescència efervescent estava acomplexada per tenir els pits petits...si, és trist, però crec que no sóc ni la primera ni la última a qui l'ha torturat aquesta mania. A mesura que ha passat el temps, aquesta dèria s'ha anat esfumant fins desaparèixer però...aquest estiu a tornat!! I la veritat és que no em sorprèn gens!!!
L'estiu ja ho porta això; fa calor, xafogor i la gent, com és ben normal, opta per anar fresc i amb poca roba. Això provoca que tothom pugui admirar les virtuds i els defectes del cos, i la veritat, jo nomès veia pits enormes per tot arreu!!!
No sé si són manies meves o els centres de cirugía estètica s'han fet d'or, però déu ni do les nenes d'avui en dia com pugen! Què els hi donen per a menjar?
El fet de veure totes aquestes "delanteres" espatarrants han fet venir els fantasmes del passat i com no, han fet trontollar la meva dèbil autoestima!
En fi, és una tonteria ben gran però m'ha fet gràcia sentir-me així un altres cop...com una adolescent ingènua enfront un món ple de pròtesis mamàries i pits injectats de silicona (amb excepció, es clar, de totes aquelles que siguin purament naturals, que encara fot més!).

Fins l'any vinent estiu, a veure amb què em sorprens!

Selecció natural i evolució de les espècies

Em serveixo de la teoria de Charles Darwin per intentar explicar les relacions humanes i les seves controvèrsies. Us preguntareu...i quina connexió hi ha? Doncs és el que procuraré mostrar-vos a continuació; una paranoia més que vull llençar a la paperera perquè sincerament, em fa pena oblidar.

Segons Charles Darwin en qualsevol població els individus són diferents entre ells. Els individus d'una població tenen caràcters que són heretables a la descendència. Així doncs, és sobre aquest conjunt de caràcters sobre els que opera la selecció natural. Els individus més ben adaptats al seu ambient tindran major descendència ja que s'adaptaran millor al seu ambient i per tant amb aquell caràcter tendirà a fer-se més freqüent a cada generació.

Ara bé, considero que les relacions humanes operen de forma similar; la llei del més fort és predominant i marcadament visible ja en edats primerenques. Qui és capaç de afirmar que mai no ha patit cap tipus d'exclusió? Que mai s'ha sentit feble enfront un tipus determinat de grup social? Crec que tothom, en certa manera a sofert la crua realitat de l'exclusió, ja sigui per algún tret físic com psíquic. Quan som petits, al cole sempre hi ha el típic "pardillo", aquell a qui tothom fa el buit, insulta i ignora. Aquest individu pateix la "selecció natural" de la societat i com a conseqüència sofrirà seqüeles la resta de la seva vida; no serà apte per a ser el més fort ni continuarà l'evolució corresponent a la seva espècie ja que no compleix els requisits per ser el millor, per ser perfecte. Tot això, clar, sota el punt de vista de la societat actual i seguint les pautes del desenvolupament social.

El silenci reclama l'atenció

Silenci.......emmudit i serè. El busco, és necessàri. Hi ha qui fuig lluny per gaudir-lo, i molt cops el tenim ben a prop, dintre nostre. El silenci sempre va acompanyat, mai esta sol, sembla contradictòri; el silenci que representa un buit, l'absència de so, de soroll, que proporciona calma...va acompanyat. El silenci interactua amb els pensaments, no mostra res al exterior però comporta una lluita interior. Desprès del silenci precedeix alguna cosa, algún nou pensament, un dubte, una acció, una pregunta, una resposta, mai va sol.

Quan s'acosta una tempesta tot s'atura i el silenci ho cobreix tot per més endavant donar pas a la lluita dels elements, als sons ensordidors de la pluja xocant contra el terra, al trencament energètic de l'aire.
Quan ens fan una pregunta i no sabem ben bé com respondre, ens quedem pensatius i demanem un cop de mà al silenci com si aquest ens pogués donar la resposta més encertada, com si ens donés un marge limitat de temps per rebuscar dins al cap.
Quan ens sentim intranquils, quan cerquem respostes, quan busquem calma i pau, recurrim al silenci, fugim a qualsevol indret on regni aquest espai aturat, aquesta absència de tot.

Ens fa falta el silenci...és respectuós, és agradable, et fa sentir viu.

"Es mejor ser rey de tu silencio que esclavo de tus palabras"

El laberint

Lluny, molt lluny, costa saber on...et precipites lentament sense conèixer el que passa, t'endinses profundament sense ganes d'obtenir resposta, et perds...

No hi ha ganes de continuar, les forces s'esvaeixen i et veus immers en la confusió, hieràtic...què és? Et preguntes finalment. El temps fuig, les agulles recorren el seu camí repetitiu i no s'aturen, tu, en canvi t'has aturat i et quedes allà, perdut i confós per falta d'interès, t'has perdut per no preguntar, per manca de curiositat. Et qüestiones si ja és massa tard, si existeix l'opció de sortir d'aquesta bombolla temporal...no. No obtens resposta i la foscor de l'incertesa t'empeny a la desesperació. No veus el final perquè tampoc saps on es troba l'inici, t'has perdut inmers en els teus somnis, obsessionat pels teus propis desitjos. No has mirat més enllà, no has volgut aprofundir, t'ha fet por endinsar-te, t'ha espantat conèixer.

AAaaaaaHHHHHHhhhh!!!!!!!!!!!!!!!

Aquest quadre sempre m'ha impressionat...crec que tothom que l'ha observat s'ha preguntat algun cop que és el que va empènyer a Munch a pintar-lo (si no és així, almenys no em negueu que impacta!)

El Crit...dóna molt que pensar! Tothom pot buscar qui era Munch al google i averiguar coses sobre la seva vida i també esbrinar perquè va pintar aquest quadre, però el motiu del meu comentari no és l'autor en sí, sino l'essència del quadre...el crit!

Pensant pensant he arribat a la conclusió que el crit és una part fonamental en les nostres vides, sempre ens acompanya, esta present en múltiples situacions!

No puc afirmar que cridi cada dia, tampoc vull semblar una histèrica! però el crit és part de la vida quotidiana: quan ens enfadem sempre maleïm en veu alta, o quan plorem amb ganes sempre s'escapa un crit de dolor i desesperació, o quan fem sexe s'escapa un gemec de plaer, o quan entrem a la dutxa i l'aigua esta massa freda llancem un crit d'angúnia...tot són formes de cridar, amb més o menys intensitat. Per tant el crit és part de la nostra llengua, és una forma més de comunicar-nos i pertany al llenguatge internacional perquè quan l'emitim tothom entén el seu significat!
No crec que Munch pintés el crit per aquest motiu, ni molt menys, és una paranoia que m'ha passat pel cap i volia compartir!

Reciclem??

En primer lloc, voldria donar la benvinguda a aquells que visitin (ja sigui per obligació o per casualitat) el meu blog.

Benvinguts a la paperera!

No és un racó fosc i pudent, no està ple de brossa ni de mosques tafaneres...és una paperera, si, però no és una d'aquestes que pots comprar al xino de la cantonada o al Carrefour sinó que és una paperera per a reciclar pensaments, idees, opinions, paranoies...la idea és simple: tot allò que ens passi pel cap, que ens faci pensar, que volguem compartir, que volguem extreure, farà cap a la paperera de reciclatge per a que altres persones ho reciclin i ho transformin en nous sentiments, noves opinions, noves idees, col·laborant així en el reaprofitament d'aquest material tan preuat i interessant com són els pensaments.

Us invito a que ho proveu...si no surt bé, sempre quedarà l'abocador municipal, o les cloaques o els contenidors de baix de casa però...millor que ho reciclem no? Així podrem contribuïr a crear unes ments sostenibles!!