Últimament em fixo molt amb les persones. Potser aquesta observació, meticulosa i analista, ve donada pel fet que em passo moltes hores a sobre d'un transport públic, i allà, evidentment, sempre hi ha gent diversa amb la qual centrar la curiositat. Aquesta anàlisi diària, l'observació distant dels individus que m'envolten, ben bé es podría considerar com un treball de camp antropològic metropolità!
Tot i que quedaria molt bé definir-ho així, no és ni molt menys pròxim a la realitat; el que faig cada dia és observar actituds reiteratives, cares de son, gent desagradable, sorolls i pudors de tot tipus...un món acollidor i agradable que et condueix a la conclusió, inevitable en molts casos, que els éssers humans com a animals socials som odiosos, egoístes i exageradament molestos.
L'altre dia, a la classe de filosofia, ens van plantejar una màxima que va posar a tothom en alerta: "L'home és bo per natura" (màxima del filòsof Rousseau, per ser més exactes). Vam haver de defensar aquest argument i contraposar-lo amb l'altre extrem (del també filòsof Hobbes): "L'home és un llop per a l'home". Quin dilema ens van plantejar!! Ens van separar en grups, i cada grup havia de defensar una de les dues màximes a l'estil dels sofistes de l'antiga Grècia desplegant la millor retòrica que èrem capaços d'emprar. Em va fer gràcia el fet que ningú de nosaltres va ser capaç de trobar un argument ferm que donés suport a la màxima que l'home és bo per natura, tot ens portava a confirmar que l'home, com a animal social, era egoísta, fred i dolent, en definitiva, un llop per a si mateix.
Així doncs, desprès de tot aquest raonament abstracte, verifico que cada dia, al pujar al metro, em sento com una ovella enmig d'un ramat de llops disfressats d'ovella, i no em considero un xai perquè jo sigui bona per natura sinò perquè tots els que m'envolten tenen de bondat el que jo tinc de filòsof.
(Vull agraïr a Laia la seva ajuda per aclarir la diferència entre llop i ovella,jejeje!)
