miércoles, 9 de julio de 2008

El laberint


Lluny, molt lluny, costa saber on...et precipites lentament sense conèixer el que passa, t'endinses profundament sense ganes d'obtenir resposta, et perds...

No hi ha ganes de continuar, les forces s'esvaeixen i et veus immers en la confusió, hieràtic...què és? Et preguntes finalment. El temps fuig, les agulles recorren el seu camí repetitiu i no s'aturen, tu, en canvi t'has aturat i et quedes allà, perdut i confós per falta d'interès, t'has perdut per no preguntar, per manca de curiositat. Et qüestiones si ja és massa tard, si existeix l'opció de sortir d'aquesta bombolla temporal...no. No obtens resposta i la foscor de l'incertesa t'empeny a la desesperació. No veus el final perquè tampoc saps on es troba l'inici, t'has perdut inmers en els teus somnis, obsessionat pels teus propis desitjos. No has mirat més enllà, no has volgut aprofundir, t'ha fet por endinsar-te, t'ha espantat conèixer.

4 comentarios:

Núria dijo...

Mira't la butxaca, a dins hi tens una petita lot (no fa massa llum però... il·lumina el suficient), encen-la. Il·lumina una mica i mira al teu voltant. Veus? per allí al fons hi ha una mà i per allà darrera una altra. ostres! i una corda! i una escala! i moltes més mans! Prova de pujar-hi. Agafa't de les mans, elles t'ajudaran a sortir, confia-hi!

Anónimo dijo...

Perfecte descripció del teu estat d’ànim…. El laberinto, me gusta.
Nuria tiene razón, siempre hay manos, siempre hay algún faro que indica alguna dirección, alguna salida, pero hay algo que no comparto, hay tantos caminos como manos y tantos faros como salidas, cuál es el adecuado? Cuál es la que tu quieres? Qué sacrificarás? Y qué obtendrás a cambio? Acomplejémoslo.
Cada encrucijada es una decisión, cada cambio de dirección o de sentido un sueño, un objetivo que abandonas para tomar otro, es inexorable, que pasa cuando quieres llegar a todos y no perderte nada? Que no te mueves, ninguno es el camino adecuado, no existe el camino del “todo”, pero si el de “nada” es quedarte quieta, dejando pasar el tiempo, esperando que se abra ese camino mágico que lleve a todo a la vez.
Otro prisma, siéntete afortunada, tienes tu laberinto, puedes escoger, qué pasaría si tu camino no tuviera opciones? Un camino, dos líneas paralelas sin cruces, con un principio y un final claramente definidos, oscuridad detrás y luz delante, imposible desorientarte, imposible dudar.
Claro que tenemos que aceptar ayuda, coger esa mano, encender ese farolillo, y... abandonarlo, soltar esa mano en el momento que tu interpretes que es el adecuado, sea duro o no, quien te haya querido ayudar sabrá que ya no debe o puede hacerlo.
Camina, equivócate, corrige, haz trampas, salta una pared o da un rodeo, en definitiva, vive.
Estate parada, deja que el tiempo transcurra, siéntate y llora, en definitiva, muere.
Sólo es otra interpretación.

Anónimo dijo...

Ya se cual es el peor laberinto, uno en forma de espiral, donde caminas hacia el centro, no ves el final, pero no tienes opción.
(se me ocurrió después ;) )

Anónimo dijo...

www.fcgjung.com.es/article_img/Transito_espiral.jpg

"Transito en espiral" Remedios Varo