miércoles, 8 de octubre de 2008

Les persones...


Últimament em fixo molt amb les persones. Potser aquesta observació, meticulosa i analista, ve donada pel fet que em passo moltes hores a sobre d'un transport públic, i allà, evidentment, sempre hi ha gent diversa amb la qual centrar la curiositat. Aquesta anàlisi diària, l'observació distant dels individus que m'envolten, ben bé es podría considerar com un treball de camp antropològic metropolità!

Tot i que quedaria molt bé definir-ho així, no és ni molt menys pròxim a la realitat; el que faig cada dia és observar actituds reiteratives, cares de son, gent desagradable, sorolls i pudors de tot tipus...un món acollidor i agradable que et condueix a la conclusió, inevitable en molts casos, que els éssers humans com a animals socials som odiosos, egoístes i exageradament molestos.

L'altre dia, a la classe de filosofia, ens van plantejar una màxima que va posar a tothom en alerta: "L'home és bo per natura" (màxima del filòsof Rousseau, per ser més exactes). Vam haver de defensar aquest argument i contraposar-lo amb l'altre extrem (del també filòsof Hobbes): "L'home és un llop per a l'home". Quin dilema ens van plantejar!! Ens van separar en grups, i cada grup havia de defensar una de les dues màximes a l'estil dels sofistes de l'antiga Grècia desplegant la millor retòrica que èrem capaços d'emprar. Em va fer gràcia el fet que ningú de nosaltres va ser capaç de trobar un argument ferm que donés suport a la màxima que l'home és bo per natura, tot ens portava a confirmar que l'home, com a animal social, era egoísta, fred i dolent, en definitiva, un llop per a si mateix.

Així doncs, desprès de tot aquest raonament abstracte, verifico que cada dia, al pujar al metro, em sento com una ovella enmig d'un ramat de llops disfressats d'ovella, i no em considero un xai perquè jo sigui bona per natura sinò perquè tots els que m'envolten tenen de bondat el que jo tinc de filòsof.

(Vull agraïr a Laia la seva ajuda per aclarir la diferència entre llop i ovella,jejeje!)

5 comentarios:

Marc dijo...

Ja sóc aquí. Ja ho sé, sóc lent i encantat, però al final sempre hi arribo. Es dóna la casualitat que sempre observo a la gent, potser massa..., els seus gestos, el que miren, com actuen, com transmeten algo amb les formes de caminar, de vestir o inclús de tossir. Em fascina tanta varietat i senzillesa al mateix temps. Al fi a la cap, tots actuen seguint unes mateixes pautes, al mateix temps que tots volem ser diferents i únics que algun aspecte de la nostra vida, tant en la forma de ser com en l'aspecte.
No crec que s'hagi entés massa, però és que escric més ràpid del que penso.
Espero i confio que aquest blog serà molt més que un simple blog, un aprenentatge per a tots i una forma molt bonica de coneixet una mica més.

laia dijo...

Com un ramat d’ovelles, guiades pel pastor i atemorides per algun gos: uniformes, obedients, submises... Així es mou la gran massa social que ens envolta: sense qüestionar, sense protestar, sense rebelar-se, es deixa endur en el dia a dia. I si alguna valenta ovella negra s’atreveix a allunyar-se del ramat de seguida va el gos, instrument d’aquest pastor que s’ho mira tot des de lluny, a mossegar-li el cul i marcar-li quin és el seu lloc i els límits per on es pot moure.

Però de tant en tant es deixa veure algun llop que surt del seu amagatall. Alguns llops es mouen en grups, d’altres són solitaris. Algú els pot confondre amb gossos i mirar-se’ls amb recel però sense sospitar la voracitat i rebeldia que s’hi amaga dins. Algú pot cometre el gran error d’intentar domesticar-los: fracassarà en l’intent o acabarà amb un ésser destruït que ha perdut tota la seva identitat i ja no sap què és. D’altres, simplement, es dediquen a acabar amb ells en defensa de la seguretat dels ramats, dels pastors i dels seus gossos.

Els llops reconeixen la seva individualitat i, d’aquesta manera es reconeixen també entre ells, cosa que no pasa amb les ovelles, que no saben que ho són o no ho volen reconèixer. És per aquest motiu que una ovella mai es podrà disfressar de llop i que no se li vegin les potetes blanques apareixent per sota o se li escaparà un “Beeeeee” quan vulgui udolar. Els llops, acostumats a ser rebutjats, perseguits i menyspreats, saben com disfressar-se per passar desapercebuts i ser confosos per ovelles o gossos, segons l’individu o el moment.

Trista és la imatge d’una filera d’ovelles desfilant cap a l’escorxador. Ferotges les cares dels caçadors avançant cap al cau dels llops... Els trets acaben amb els udols.


Vanesa, no et confonguis: no ets una dolça ovelleta.

drapdecuina dijo...

JEU! ESQUERRA! XEP,XEP,XEP,XEEEEEP... DRETA DRETA DRETA... JEU!

Beeee...

(quina tonteria porto)

Ana Genover dijo...

Ei Vanessa!m'acabo d'inspirar i he decidit escriure al teu blog, que ja tocava...i si sóc capaç de fer que surti encara serà millor!!
Això de les persones...és veritat, i el que ha dit la Laia també. Però de cop i volta se m'ha encès una llumeta quan he vist l'altre pensament profund que vas escriure sobre la selecció natural de Darwin. Em sembla que es pot aplicar a aquesta idea de les ovelles i els llops. El tema seria que l'ésser humà fa molts mil•lennis que està evolucionant, que fa molt de temps que pateix aquesta selecció natural que escull els exemplars més aptes per perpetuar l'espècie, i els més aptes acostumen a ser els més cabrons. I seguint aquesta línea arribem a la conclusió que nosaltres som els descendents d'aquests assassins, lladres i companyia, i per tant, si els que sobreviuen són els dolents, els gens que es perpetuen i aconsegueixen perviure a la Terra són aquests.
Suposo que aquesta seria una raó per explicar, i d'alguna manera poder consolar-nos, de la nostra naturalesa destructiva cap els altres...
No sé si m'he explicat gaire bé, però la conclusió seria que la selecció natural premia als "dolents" i els hi permet perfeccionar la seva tècnica destructiva a cada generació que passa.

drapdecuina dijo...

Que passa???? Escriu més!!!!
I l'anna diu que té blog? quin quin?????

VaaaaAAAA!!!