lunes, 10 de enero de 2011

Adéu...fins mai més!


Recordo el dia que ens vam conèixer. Potser hauria de dir el dia que ens van presentar oficialment ja que érem vells coneguts. Feia temps que rondaves per casa, per tot arreu, sempre enganxat al meu pare, no el deixaves mai sol. És per això que em vas sorprendre quan ens vam conèixer oficialment. Et detestava. No podia sofrir la teva presència, m'ofegaves i em marejaves fins a punts insuportables. Malgrat tot, havia de conviure amb tu perquè d'alguna manera tu ja hi eres abans que jo arribés a aquest món. No hi havia opció.

Però el dia que ens van presentar "oficialment" et vaig veure amb uns altres ulls. Uns ulls incrèduls i a la vegada innocents, carregats de fantasies i amb afanys de superioritat, inquiets per aconseguir encaixar allà on fos al preu que fos.

No em vas agradar, ja et tenia calat jo.

No obstant això i sense explicació lògica vaig tornar a tu, de forma continuada, com hipnotitzada per una força poderosa, embadalida per tot allò que podia guanyar al teu costat. Quin engany! Ets un mestre de la manipulació! No sé com t'ho fas per obtenir la confiança d'aquells que et coneixen. No m'explico perquè tots caiem al teu parany i ens auto convencem del plaer que ens proporciones, que no ens fas mal, que ens ajudes a ser més segurs, més forts, a tenir més amics, a ser més sofisticats, més "integrats"... Com pot ser? Ens fas creure que ens tranquil·litzes en els pitjors moments, que ens dones ànims i coratge en situacions de màxima concentració, que ens acompanyes quan ens avorrim...inclús arribem a pensar que ets bo! I que et podem deixar de banda quan vulguem...que no ens controles, quina mentida!!

He passat massa anys al teu costat, t'has introduït a la meva vida d'una manera aclaparadora, has estat present en tot el que he fet, sempre al meu costat, sempre envoltant-me, assetjant-me!
T'he acceptat tot i ser conscient que ets perjudicial, que no ets bo per a mi, ni per als que m'envolten...ets una droga, addictiva, destructiva, mortal...i estàs per tot arreu! Ets omnipresent, gairebé omnipotent! Et vanaglòries perquè penses que dones vida als qui et coneixen però de l'únic que ets capaç és de fer mal, de destruir lentament, de tergiversar la realitat fins a punts insospitables!
No puc més, no vull continuar jugant al teu joc. Sóc conscient que serà difícil, que passaré moments molt durs, i inclús sé que en algun moment, i detesto dir-ho, t'enyoraré...però s'ha acabat! Sóc lliure, m'he desfet de la esclavitud que em subjugava a tu. No et vull més a la meva vida. Vull ser lliure, i respirar.

T'he llençat a les escombraries i també t'he de llençar fora del meu cos, fora del meu cap. Desapareix de la meva vista, de la meva vida, tabac.

jueves, 25 de marzo de 2010

"Amistades peligrosas"


L'ésser humà és social per naturalesa (un "animal social" tal i com deia el filòsof Aristòtil fa més de 2000 anys) que creix, evoluciona i madura amb el tracte i el contacte amb els altres, per tant no és estrany que l'amistat sigui una part tan important en la nostra vida. Des de ben petits ja ens iniciem en l'art de fer amics: comencem a establir vincles, a marcar les nostres preferències, a aprendre de les relacions que mantenim amb els altres...i creixem, ens fem grans, i les nostres amistats evolucionen amb nosaltres. Alguns amics es queden a mig camí, d'altres romanen en el seu estatus privilegiat "d'amic de l'ànima" i d'altres aparèixen o desaparèixen segons l'etapa vital o els canvis en les prioritats de cadascú.
Hi ha molts tipus d'amistats que són susceptibles a canvis i modificacions, és a dir, que es transformen amb el temps, amb el caràcter de les persones, amb la personalitat, les prioritats...és per això que com més grans ens fem, més ens costa habituar-nos als canvis. No tenim la ment tan oberta, ens tornem més reservats, tenim un estil de vida poc obert als altres, els fantasmes de la baixa autoestima i el complex d'inferioritat ens acompanyen nit i dia, les pors ens condueixen a l'autoengany i a la tendència a voler tenir sempre la raó, a ser imperatius, intransigents i freds.

lunes, 15 de febrero de 2010

Canvis


En moments de relax i tranquil·litat, en fugaços pous de calma i alliberament mental, sempre queda una espurna de neguit, per petita que sigui, roman allà, inmòvil, a l'espera per assaltar el millor dels estats anímics. No sé si és un acte conscient o reflex, si realment sempre estem a la espectativa, a la espera d'esdeveniments negatius, en un estat d'alerta constant...però costa mantenir la calma total, i dubto...existeix?
Tenim la capacitat de gaudir plenament de la calma? Potser podem assolir-la, gaudir-la, mantenir-la, de forma individual, amb esforç i pràctica, amb voluntat i constança. No obstant això, existeixen els factors exteriors, aquells que volguem o no, ens afecten i perjudiquen, en destrueixen l'equilibri que tant ens ha costat conseguir, els que fan trontollar fins l'estructura més resistent. Així doncs, per molt que intentem mantenir en peu un estat anímic estable i equilibrat, sempre hi haurà algun element destructiu que posi a prova la seva fortalesa. Considero un d'aquests elements destructius els canvis, en totes les seves manifestacions. Els canvis, són com terratrèmols que efectuen proves de resistència dels materials mentals, com remolins que s'engoleixen tot al seu pas, com huracans que s'emporten fins l'últim bri d'estabilitat. Malgrat tot, són positius; permeten la reconstrucció, sí, però com fot!!

sábado, 28 de noviembre de 2009

Per què no em suïcido?

(Atenció!!! No és el que sembla! Aquesta entrada és fruit d'un treball que ens van demanar a classe, ens van plantejar aquesta pregunta...i el que trobareu a continuació és el resultat de la meva profunda meditació sobre el tema...)


No és una qüestió fàcil.

El primer cop que et ressona dins el cap experimentes un sentiment de rebuig, d’incomoditat. No és una pregunta senzilla de formular i encara menys de respondre amb lleugeresa, s’ha de reflexionar molt enfront una acció així, hi ha tants factors que contemplar...
En un primer moment em va fer por la pregunta, no per la interrogació en sí, si no per la càrrega emocional i profunda que duia amb ella. Desprès de molt pensar-hi vaig treure’n la conclusió que tothom hauria de plantejar-se una qüestió així, almenys un cop a la vida. Per fer-ho, has de deixar en un racó el pànic i la covardia que es pugui tenir enfront la mort; has de reformular la pregunta per saber que és allò que et lliga a la vida, per esbrinar els motius que et priven per suïcidar-te, les causes que t’arrelen al fet de viure amb força i resistència.
Vaig dividir els meus motius en dues parts per no saturar els pensaments i deixar-los fluir còmodament, sense impediments: la primera part pertany als motius físics i l’altra als motius emocionals. Pel que fa a la primera, ja ho dic clarament, no sóc capaç de fer-ho. No tinc la suficient sang freda per pensar de quina manera ho faria, i encara menys, per portar-ho a la pràctica. Quan ens expliquen que algú s’ha suïcidat el primer que pensem és “que covard, no ha tingut la fortalesa suficient per solucionar els seus problemes”. Covard? No crec que sigui el terme més adequat; no som conscients de tot el que comporta aquesta acció! Decideixes deixar d’existir, transformar-te en no res i quedar-te sol...això és de covards? Deixant de costat l’actitud que es pugui tenir enfront els problemes, més bé ho definiria com una acció de valentia i fortalesa!
Sense deixar aquesta vessant física, l’altre fet que em no em deixaria fer-ho és la meva pròpia existència, que vull dir amb això? Que sóc, existeixo i estic aquí per algun motiu i no sóc ningú per treure’m del mig i eliminar la meva presència en aquest món. Clar que tinc ple dret sobre mi i podria prendre qualsevol decisió pel que fa al meu cos i a la meva vida, però hi ha alguna cosa molt més forta que m’impediria fer-ho, i suposo que és l’amor a viure.


D’on sorgeix aquest sentiment d’estimar la vida? Cadascú té la seva pròpia història d’amor, diferents motius i causes que els lliguen a viure. Els meus motius són variats i diversos, i en cada etapa de la meva vida s’han anat modificant i adequant al meu creixement i evolució. Ara per ara el que més em motiva en aquest món és conèixer; la curiositat per a mi és una gran virtut, tot i que molts cops esdevé un problema. Crec que les ganes de conèixer, experimentar, aprendre, et fan sentir viu i et fan llevar-te del llit amb ganes i motivació. Com més aprens més insignificant et sents al comprovar que hi ha tantíssimes coses per saber, per veure, per fer...que tu mateix et dius que necessites més d’una vida per abastir-ho tot! Què contradictori! Preguntar-se per què no et suïcides per desprès afirmar que vols més d’una vida. Doncs vet aquí un dels motius: no em vull suïcidar per què necessito viure per conèixer i experimentar amb el que m’envolta.
Un motiu més del meu positivisme cap a la vida és el fet d’estimar i compartir. Això ja implica altres persones, altres pensaments, altres històries d’amor, però és el que m’agrada de les relacions humanes: la interacció i el descobriment. El lligam que es crea amb les persones, el seu dia a dia, com afecten al teu curs vital, com són de necessàries algunes persones per a poder seguir endavant...Sorgeixen tants sentiments, emocions i pensaments en una sola relació que ja tens per tota una vida d’anar-ho descobrint, assimilant i acceptant! Arrel d’aquestes relacions, les que vas mantenint al llarg de la vida, naix un sentiment angoixant i indesitjat que és el de pèrdua. Quan estableixes vincles molt forts amb certes persones el fet d’estimar ja ocasiona que no vulguis pensar que algun dia deixaran d’estar amb tu, tot i que també penses amb el dia que tu no podràs ser amb elles. És un sentiment molt fort, intens, que ofusca la ment quan hi penses sovint. Per aquest motiu no podria matar-me voluntàriament, no puc imaginar el mal que faria als altres i el mal que em faria a mi mateixa per fer-los marxar del meu costat.
Em fa por la mort, em fa pànic pensar-hi però no m’aterra morir. Vull dir que l’acte de morir no ha de fer por, per què com diu Epicur: «Todo bien y todo mal residen en la sensibilidad y la muerte no es otra cosa que la pérdida de sensibilidad. La muerte en nada nos pertenece pues mientras nosotros vivimos no ha llegado y cuando llegó ya no vivimos». El que fa por és pensar la mort en vida, sobretot el fet de pensar que és el que et deixes per fer i a qui deixes aquí. És una mena d’horror vacui vital, què en serà del buit que deixes en aquest món? Què haurà quedat del teu pas o la teva existència? I el que és més dur, què m’espera?



Per molt anys que visqui aquestes preguntes no les podré resoldre, ni tan sols ho hauria d’intentar. El que si hauria de fer és gaudir del que he descobert, de l’amor a la vida que em lliga i m’arrela profund per a que no m’escapi ni tingui la mínima intenció de fer-ho. Pot semblar el típic tòpic, no obstant això, crec que per molt que ens entossudim les coses sempre són més senzilles, fàcils i accessibles del que ens pensem. Si tenim la vida, per què no exprimir-la?

domingo, 8 de noviembre de 2009

Escatològicament parlant


Últimament estic comprovant que el tema escatològic és molt recurrent en una conversa, o almenys en les meves ho és! Resulta curiós que un acte tan íntim, quotidià i...pudent pugui ser tan interessant com per dedicar-li llargues dissertacions i monòlegs! (i una entrada al blog, també s'ha de dir...)
Tampoc entenc gaire perquè fan riure els pets, o per què ens agrada explicar i escoltar anècdotes d'aquest tipus...però ho fem! I el millor de tot és que parlar d'aquestes coses ens genera certa complicitat amb la persones amb qui ho compartim, ens sentim alliberats, establim bases de confiança, i riem...que potser és el més atraient!

No em dedicaré a recordar cap situació ara, però si que tinc ganes de fer-vos coneixedors de la meva famosa classificació dels pets!
Ja fa molts anys que va aquesta broma, i a molts de vosaltres segur que us l'he nombrat algun cop, però la meva intenció al explicar-vos això, és ampliar la llista amb les vostres PETites aportacions! Així que, ja sabeu, aquells que us peteu (que som tots) segur que heu experimentat alguns dels que ara nombraré, però de ben segur que en teniu algun de nou per a afegir...som-hi! deixem fluir els aires i, bategem-los!
1.Pet motxilla: el que et segueix a tot arreu
2.Pet pamplona: com el xupinazo, el més sorollós
3. Pet pintor: el més creatiu, el que deixa marca...
4. Pet burofax: el que avisa no es traidor, ojo que vaaaa!!!
5. Pet violinista: ja sabeu com sona un violí desafinat no?
6. Pet bombolla: el que et crea una bosseta a la roba interior...jajaja
7. Pet "hace buen tiempoOOO": el pet que es queda impregnat a l'aire moooolta estona
8. Pet radioactiu: no fa soroll...però és letal!
9. Pet trompeta: el que anuncia l'arribada de la cavalleria! (aportació de l'Anna)
10. Pet calefactor: el millor per a les fredes nits d'hivern...et deixa el llit ben calentet!
11. Pet luxuriós: el pet que et deixa ben humit (aportació de Gintònic)
12. Pet impressionista (puntillista): segueix les corrents pictòriques impressionistes, i et deixa el lavabo pleee de puntets!!De veritat que impressiona...i més quan es distingeix el dibuix jajajaja!
13. Pet d'autobus/metro: hi han dues possibilitats per a aquest pet: A. que te'l tiris tu i et facis el "longuis" aprofitant la massificació de gent o B. que et toqui tragar els pets dels altres!!! El transport públic...és genial! (aportació de Maria)

Segur que hi ha moltíssims més, no els recordo tots ara! Però us animo a que sigueu creatius i els poseu noms! No tingueu vergonya...és natural!!!! jejeje

viernes, 4 de septiembre de 2009

El mur dels laments


És un forat negre, un abisme incalculable, un desert extens o un bosc frondós, humit. Espais que es transformen a cada instant però sempre van units als sentiments, per la qual cosa no se'm fan tan estranys. Em desborden i m'atreuen, em tenen lligada, no sé com sortir-ne. Un mur de pedra, infinit, altíssim, sembla com si guardés alguna cosa, com si protegís un gran secret o moltes meravelles. L'he construit jo, amb les meves mans...Com??? Estic dintre el mur.

Protegint-me de les agressions, fugint del món, evadint-me dels pensaments...com es surt d'aquí dins? No he pensat en construir cap sortida? No.


Veig els paissatges des del mur, com un oasis dins la ment. Em fa pal moure'm, potser saltant al buit arribo a ells, però què m'espera allà? Més ben dit, per què hi són allà? No entenc res. Hi ha massa estones de silenci, i a mi em crida el cap. Em sento com si despertés d'un somni llarg, poc a poc torno a la realitat encara que segueixo dintre del mur. M'ofego! Fa una calor insuportable, no puc ni pensar amb claredat i sembla que porto mesos aquí, no hi ha rastre d'humanitat. Què he fet?

miércoles, 25 de marzo de 2009

Tempus fugit


Lo primero que hizo Elena al llegar a casa fue dirigirse al salón para sentarse cómodamente en la butaca de su padre. No entendía lo que había sucedido durante la noche, la cabeza le daba vueltas y su mente corría todavia hacia lugares desconocidos. En su retina quedó clavada la imagen de Sara, rodeada de hombres que la tocaban y manoseaban, rozando sus pechos, besando su cuello, acariciando su entrepierna; era una diosa y ellos sus fervientes seguidores. Recorría el salón con la mirada perdida, recordando cada segundo de esa noche en que todo el mundo se conocía y se dejaba llevar por el deseo incontrolable. Las imágenes retenidas en su memoria eran sórdidas, los recuerdos lejanos, descabellados, y las sensaciones, desconcertantes, inciertas. Elena se quedó tan perpleja por la actitud de Sara que no pudo evitar huir de la situación; quería salir al jardín para borrar la visión escandalosa que estaba avergonzando sus pensamientos. No encontraba la salida. Miraba a su alrededor y sólo veía gente desconocida bailando al ritmo de una música que oía lejana. El cuerpo le empezó a temblar, las manos le sudaban y las piernas seguian a marchas forzadas la música estridente, sin coordinación alguna. Su mirada perdida entre la multitud se quedó paralizada. Allí estaba. Era él. La observaba como si ella fuera su presa, con misteriosa quietud pero con afán de ser visto... Continuará...