El mur dels laments

És un forat negre, un abisme incalculable, un desert extens o un bosc frondós, humit. Espais que es transformen a cada instant però sempre van units als sentiments, per la qual cosa no se'm fan tan estranys. Em desborden i m'atreuen, em tenen lligada, no sé com sortir-ne. Un mur de pedra, infinit, altíssim, sembla com si guardés alguna cosa, com si protegís un gran secret o moltes meravelles. L'he construit jo, amb les meves mans...Com??? Estic dintre el mur.

Protegint-me de les agressions, fugint del món, evadint-me dels pensaments...com es surt d'aquí dins? No he pensat en construir cap sortida? No.

Veig els paissatges des del mur, com un oasis dins la ment. Em fa pal moure'm, potser saltant al buit arribo a ells, però què m'espera allà? Més ben dit, per què hi són allà? No entenc res. Hi ha massa estones de silenci, i a mi em crida el cap. Em sento com si despertés d'un somni llarg, poc a poc torno a la realitat encara que segueixo dintre del mur. M'ofego! Fa una calor insuportable, no puc ni pensar amb claredat i sembla que porto mesos aquí, no hi ha rastre d'humanitat. Què he fet?

Tempus fugit

Lo primero que hizo Elena al llegar a casa fue dirigirse al salón para sentarse cómodamente en la butaca de su padre. No entendía lo que había sucedido durante la noche, la cabeza le daba vueltas y su mente corría todavia hacia lugares desconocidos. En su retina quedó clavada la imagen de Sara, rodeada de hombres que la tocaban y manoseaban, rozando sus pechos, besando su cuello, acariciando su entrepierna; era una diosa y ellos sus fervientes seguidores. Recorría el salón con la mirada perdida, recordando cada segundo de esa noche en que todo el mundo se conocía y se dejaba llevar por el deseo incontrolable. Las imágenes retenidas en su memoria eran sórdidas, los recuerdos lejanos, descabellados, y las sensaciones, desconcertantes, inciertas. Elena se quedó tan perpleja por la actitud de Sara que no pudo evitar huir de la situación; quería salir al jardín para borrar la visión escandalosa que estaba avergonzando sus pensamientos. No encontraba la salida. Miraba a su alrededor y sólo veía gente desconocida bailando al ritmo de una música que oía lejana. El cuerpo le empezó a temblar, las manos le sudaban y las piernas seguian a marchas forzadas la música estridente, sin coordinación alguna. Su mirada perdida entre la multitud se quedó paralizada. Allí estaba. Era él. La observaba como si ella fuera su presa, con misteriosa quietud pero con afán de ser visto... Continuará...

Clarobscur

Inmersos en un laberint de clarobscurs ens invaeix una dualitat de pensaments; alguns són foscos i irascibles, altres clars i justos...què s'ha de perseguir?

Què ens empeny a escollir i diferenciar? És el raciocini o les passions de la impulsivitat? Estabilitat envers llibertinatge? Per què ens hem d'establir dintre uns ideals ja establerts? No existeix la llibertat de crear ideals nous i pròpis? Què ens transforma en titelles?

Supersticions i creences

Considero que avui en dia ja no existeix la superstició; no hi ha temps per creure en res! Potser els nostres avis vivien encara inmersos en aquest món, sobretot aquells que habitaven zones rurals on possiblement s'arrelaven més les llegendes i històries màgiques.

Actualment no hi ha lloc per a les creences; estem impregnats de pensament científic, de raó, de sensatesa intel·lectual, no podem percebre res fora del que sigui comú, habitual i rutinari. La nostra ment no vol ni pot entendre allò que no té explicació racional i aquesta és, sens dubte, la font d'on sorgeix la superstició: allò que no es pot explicar amb la raó no és real ni imaginable.

Els èssers humans al llarg de la història hem necessitat donar explicació a tots els fenomens que ens envolten. Els grecs, per exemple, ens han regalat els seus fantàstics mites, que aportaven sentit i significat a la vida. Ara aquests mites ens resulten contes i relats llunyans que tergiversen la realitat en benefici de la protecció que en aquella època els donava tanta seguretat.

Però que s'ha fet de tota aquesta màgia? Per què deixem perdre la tradició amb tanta indiferència? La vida qüotidiana n'està plena de superstició i ens entossudim en negar-la. No em crec que ningú s'ho pensi dos cops abans de passar per sota una escala, o que no maleeixi el gat negre que se li creua pel davant o que no s'espanti quan se li trenca un mirall! Tot això forma part de la tradició i de forma conscient o inconscient l'estem negant, perquè...qui pot creure amb supersticions? No esta permès o esta mal vist que algu es llenci sal per sobre la espatlla quan se li ha vessat el saler?

És molt trist que rebutgem el que som...la superstició n'és un petit exemple entre molts altres de com la societat d'avui en dia esta perdent la identitat, el coneixement del passat, la història del que va ser. Puc semblar exagerada però aquest tema l'he exposat per treure'n un debat molt més ampli i extens que en breus llençaré a la paperera...

Necessito inspiració...

Estimats i estimades...necessito inspiració!

Bé, crec que més que inspiració em falten ganes i temps...però recòrrer al tema de la inspiració queda més poètic no? I si em dedico a cantar i invocar a les muses ja seria fer un gra massa! La qüestió és que m'agradaria que vosaltres m'ajudessiu a trobar algún tema interessant per comentar, alguna cosa digna d'esment! Últimament he tingut el cap "okupat" per un vell rondinaire anomenat Aristòtil...quin home més pesat! Et persegueix a tot arreu amb les seves cabòries i llargues dissertacions que ni ell entén, tot dient que la felicitat és el bé suprem i que el millor home és el que sap trobar el terme mig de les coses...pfffffff...ja veieu que m'ha afectat considerablement les neurones, com a la majoria de vosaltres, suposo...ara que, si ho penseu bé, potser la culpa no és seva sino d'aquells que fan que el traguis sense pa ni aigua!!

El problema és que entre treballs amb regust de bolonya i examens injustificats per a una avaluació continuada em queden poques forces per escriure amb coherència i divertiment! Ho intentaré ja que tinc algunes idees, però necessito el vostre suport i col·laboració!

Fins aviat inspiradors!

Les persones...

Últimament em fixo molt amb les persones. Potser aquesta observació, meticulosa i analista, ve donada pel fet que em passo moltes hores a sobre d'un transport públic, i allà, evidentment, sempre hi ha gent diversa amb la qual centrar la curiositat. Aquesta anàlisi diària, l'observació distant dels individus que m'envolten, ben bé es podría considerar com un treball de camp antropològic metropolità!

Tot i que quedaria molt bé definir-ho així, no és ni molt menys pròxim a la realitat; el que faig cada dia és observar actituds reiteratives, cares de son, gent desagradable, sorolls i pudors de tot tipus...un món acollidor i agradable que et condueix a la conclusió, inevitable en molts casos, que els éssers humans com a animals socials som odiosos, egoístes i exageradament molestos.

L'altre dia, a la classe de filosofia, ens van plantejar una màxima que va posar a tothom en alerta: "L'home és bo per natura" (màxima del filòsof Rousseau, per ser més exactes). Vam haver de defensar aquest argument i contraposar-lo amb l'altre extrem (del també filòsof Hobbes): "L'home és un llop per a l'home". Quin dilema ens van plantejar!! Ens van separar en grups, i cada grup havia de defensar una de les dues màximes a l'estil dels sofistes de l'antiga Grècia desplegant la millor retòrica que èrem capaços d'emprar. Em va fer gràcia el fet que ningú de nosaltres va ser capaç de trobar un argument ferm que donés suport a la màxima que l'home és bo per natura, tot ens portava a confirmar que l'home, com a animal social, era egoísta, fred i dolent, en definitiva, un llop per a si mateix.

Així doncs, desprès de tot aquest raonament abstracte, verifico que cada dia, al pujar al metro, em sento com una ovella enmig d'un ramat de llops disfressats d'ovella, i no em considero un xai perquè jo sigui bona per natura sinò perquè tots els que m'envolten tenen de bondat el que jo tinc de filòsof.

(Vull agraïr a Laia la seva ajuda per aclarir la diferència entre llop i ovella,jejeje!)

Fins l'any vinent, estiu...

L'estiu ja s'acaba. Un cop arriba el setembre tot torna a la normalitat, deixe'm enrere les migdiades al sofà, les postes de sol a la vora del mar, els geladets i les birretes,les terrasses nocturnes,els mosquits...i donem pas a la rutina diària, al treball, a les classes,a l'estrès, al fred i als costipats!
Aquest estiu no haguès sigut diferent als altres si no m'haguès envaït una dèria que creia superada...i quina és?? Doncs em fot molt haver-ho de reconèixer però m'ha perseguit per tot arreu! En la meva època d'adolescència efervescent estava acomplexada per tenir els pits petits...si, és trist, però crec que no sóc ni la primera ni la última a qui l'ha torturat aquesta mania. A mesura que ha passat el temps, aquesta dèria s'ha anat esfumant fins desaparèixer però...aquest estiu a tornat!! I la veritat és que no em sorprèn gens!!!
L'estiu ja ho porta això; fa calor, xafogor i la gent, com és ben normal, opta per anar fresc i amb poca roba. Això provoca que tothom pugui admirar les virtuds i els defectes del cos, i la veritat, jo nomès veia pits enormes per tot arreu!!!
No sé si són manies meves o els centres de cirugía estètica s'han fet d'or, però déu ni do les nenes d'avui en dia com pugen! Què els hi donen per a menjar?
El fet de veure totes aquestes "delanteres" espatarrants han fet venir els fantasmes del passat i com no, han fet trontollar la meva dèbil autoestima!
En fi, és una tonteria ben gran però m'ha fet gràcia sentir-me així un altres cop...com una adolescent ingènua enfront un món ple de pròtesis mamàries i pits injectats de silicona (amb excepció, es clar, de totes aquelles que siguin purament naturals, que encara fot més!).

Fins l'any vinent estiu, a veure amb què em sorprens!