lunes, 10 de enero de 2011

Adéu...fins mai més!


Recordo el dia que ens vam conèixer. Potser hauria de dir el dia que ens van presentar oficialment ja que érem vells coneguts. Feia temps que rondaves per casa, per tot arreu, sempre enganxat al meu pare, no el deixaves mai sol. És per això que em vas sorprendre quan ens vam conèixer oficialment. Et detestava. No podia sofrir la teva presència, m'ofegaves i em marejaves fins a punts insuportables. Malgrat tot, havia de conviure amb tu perquè d'alguna manera tu ja hi eres abans que jo arribés a aquest món. No hi havia opció.

Però el dia que ens van presentar "oficialment" et vaig veure amb uns altres ulls. Uns ulls incrèduls i a la vegada innocents, carregats de fantasies i amb afanys de superioritat, inquiets per aconseguir encaixar allà on fos al preu que fos.

No em vas agradar, ja et tenia calat jo.

No obstant això i sense explicació lògica vaig tornar a tu, de forma continuada, com hipnotitzada per una força poderosa, embadalida per tot allò que podia guanyar al teu costat. Quin engany! Ets un mestre de la manipulació! No sé com t'ho fas per obtenir la confiança d'aquells que et coneixen. No m'explico perquè tots caiem al teu parany i ens auto convencem del plaer que ens proporciones, que no ens fas mal, que ens ajudes a ser més segurs, més forts, a tenir més amics, a ser més sofisticats, més "integrats"... Com pot ser? Ens fas creure que ens tranquil·litzes en els pitjors moments, que ens dones ànims i coratge en situacions de màxima concentració, que ens acompanyes quan ens avorrim...inclús arribem a pensar que ets bo! I que et podem deixar de banda quan vulguem...que no ens controles, quina mentida!!

He passat massa anys al teu costat, t'has introduït a la meva vida d'una manera aclaparadora, has estat present en tot el que he fet, sempre al meu costat, sempre envoltant-me, assetjant-me!
T'he acceptat tot i ser conscient que ets perjudicial, que no ets bo per a mi, ni per als que m'envolten...ets una droga, addictiva, destructiva, mortal...i estàs per tot arreu! Ets omnipresent, gairebé omnipotent! Et vanaglòries perquè penses que dones vida als qui et coneixen però de l'únic que ets capaç és de fer mal, de destruir lentament, de tergiversar la realitat fins a punts insospitables!
No puc més, no vull continuar jugant al teu joc. Sóc conscient que serà difícil, que passaré moments molt durs, i inclús sé que en algun moment, i detesto dir-ho, t'enyoraré...però s'ha acabat! Sóc lliure, m'he desfet de la esclavitud que em subjugava a tu. No et vull més a la meva vida. Vull ser lliure, i respirar.

T'he llençat a les escombraries i també t'he de llençar fora del meu cos, fora del meu cap. Desapareix de la meva vista, de la meva vida, tabac.

2 comentarios:

Marc dijo...

Despres de recuperar-me del desprendiment de retina que m'ha produït llegir lletres de color verd sobre fons negre, he pogut disfrutar del teu relat sobre aquesta relació d'amor-odi amb el tabac.
Primer he de felicitar-te per l'escrit, per la bona forma d'expressar aquesta relació, que l'hem tingut quasi tots, però que mai hem sabut expressar-la amb aquesta claretat.
Però la verdadera felicitació és per la teva força de voluntat per deixar-te el tabac, amb aquesta determinació, aquesta autoconfiança i aquesta normalitat.
Això també ha d'ajudar-te a fer-te veure que realment ets capaç de superar tots el reptes que a priori et creus incapaç. Tu pots.
Felicitats caíto.

Srta "Y" dijo...

G E N I A L !!! jo també vaig deixar de jugar a aquest joc. No s'hi viu GENS be en una dictadura.