No és una qüestió fàcil. El primer cop que et ressona dins el cap experimentes un sentiment de rebuig, d’incomoditat. No és una pregunta senzilla de formular i encara menys de respondre amb lleugeresa, s’ha de reflexionar molt enfront una acció així, hi ha tants factors que contemplar...
En un primer moment em va fer por la pregunta, no per la interrogació en sí, si no per la càrrega emocional i profunda que duia amb ella. Desprès de molt pensar-hi vaig treure’n la conclusió que tothom hauria de plantejar-se una qüestió així, almenys un cop a la vida. Per fer-ho, has de deixar en un racó el pànic i la covardia que es pugui tenir enfront la mort; has de reformular la pregunta per saber que és allò que et lliga a la vida, per esbrinar els motius que et priven per suïcidar-te, les causes que t’arrelen al fet de viure amb força i resistència.
Vaig dividir els meus motius en dues parts per no saturar els pensaments i deixar-los fluir còmodament, sense impediments: la primera part pertany als motius físics i l’altra als motius emocionals. Pel que fa a la primera, ja ho dic clarament, no sóc capaç de fer-ho. No tinc la suficient sang freda per pensar de quina manera ho faria, i encara menys, per portar-ho a la pràctica. Quan ens expliquen que algú s’ha suïcidat el primer que pensem és “que covard, no ha tingut la fortalesa suficient per solucionar els seus problemes”. Covard? No crec que sigui el terme més adequat; no som conscients de tot el que comporta aquesta acció! Decideixes deixar d’existir, transformar-te en no res i quedar-te sol...això és de covards? Deixant de costat l’actitud que es pugui tenir enfront els problemes, més bé ho definiria com una acció de valentia i fortalesa!
Sense deixar aquesta vessant física, l’altre fet que em no em deixaria fer-ho és la meva pròpia existència, que vull dir amb això? Que sóc, existeixo i estic aquí per algun motiu i no sóc ningú per treure’m del mig i eliminar la meva presència en aquest món. Clar que tinc ple dret sobre mi i podria prendre qualsevol decisió pel que fa al meu cos i a la meva vida, però hi ha alguna cosa molt més forta que m’impediria fer-ho, i suposo que és l’amor a viure.
D’on sorgeix aquest sentiment d’estimar la vida? Cadascú té la seva pròpia història d’amor, diferents motius i causes que els lliguen a viure. Els meus motius són variats i diversos, i en cada etapa de la meva vida s’han anat modificant i adequant al meu creixement i evolució. Ara per ara el que més em motiva en aquest món és conèixer; la curiositat per a mi és una gran virtut, tot i que molts cops esdevé un problema. Crec que les ganes de conèixer, experimentar, aprendre, et fan sentir viu i et fan llevar-te del llit amb ganes i motivació. Com més aprens més insignificant et sents al comprovar que hi ha tantíssimes coses per saber, per veure, per fer...que tu mateix et dius que necessites més d’una vida per abastir-ho tot! Què contradictori! Preguntar-se per què no et suïcides per desprès afirmar que vols més d’una vida. Doncs vet aquí un dels motius: no em vull suïcidar per què necessito viure per conèixer i experimentar amb el que m’envolta.
Un motiu més del meu positivisme cap a la vida és el fet d’estimar i compartir. Això ja implica altres persones, altres pensaments, altres històries d’amor, però és el que m’agrada de les relacions humanes: la interacció i el descobriment. El lligam que es crea amb les persones, el seu dia a dia, com afecten al teu curs vital, com són de necessàries algunes persones per a poder seguir endavant...Sorgeixen tants sentiments, emocions i pensaments en una sola relació que ja tens per tota una vida d’anar-ho descobrint, assimilant i acceptant! Arrel d’aquestes relacions, les que vas mantenint al llarg de la vida, naix un sentiment angoixant i indesitjat que és el de pèrdua. Quan estableixes vincles molt forts amb certes persones el fet d’estimar ja ocasiona que no vulguis pensar que algun dia deixaran d’estar amb tu, tot i que també penses amb el dia que tu no podràs ser amb elles. És un sentiment molt fort, intens, que ofusca la ment quan hi penses sovint. Per aquest motiu no podria matar-me voluntàriament, no puc imaginar el mal que faria als altres i el mal que em faria a mi mateixa per fer-los marxar del meu costat.
Em fa por la mort, em fa pànic pensar-hi però no m’aterra morir. Vull dir que l’acte de morir no ha de fer por, per què com diu Epicur: «Todo bien y todo mal residen en la sensibilidad y la muerte no es otra cosa que la pérdida de sensibilidad. La muerte en nada nos pertenece pues mientras nosotros vivimos no ha llegado y cuando llegó ya no vivimos». El que fa por és pensar la mort en vida, sobretot el fet de pensar que és el que et deixes per fer i a qui deixes aquí. És una mena d’horror vacui vital, què en serà del buit que deixes en aquest món? Què haurà quedat del teu pas o la teva existència? I el que és més dur, què m’espera?
Per molt anys que visqui aquestes preguntes no les podré resoldre, ni tan sols ho hauria d’intentar. El que si hauria de fer és gaudir del que he descobert, de l’amor a la vida que em lliga i m’arrela profund per a que no m’escapi ni tingui la mínima intenció de fer-ho. Pot semblar el típic tòpic, no obstant això, crec que per molt que ens entossudim les coses sempre són més senzilles, fàcils i accessibles del que ens pensem. Si tenim la vida, per què no exprimir-la?
