jueves, 25 de marzo de 2010

"Amistades peligrosas"


L'ésser humà és social per naturalesa (un "animal social" tal i com deia el filòsof Aristòtil fa més de 2000 anys) que creix, evoluciona i madura amb el tracte i el contacte amb els altres, per tant no és estrany que l'amistat sigui una part tan important en la nostra vida. Des de ben petits ja ens iniciem en l'art de fer amics: comencem a establir vincles, a marcar les nostres preferències, a aprendre de les relacions que mantenim amb els altres...i creixem, ens fem grans, i les nostres amistats evolucionen amb nosaltres. Alguns amics es queden a mig camí, d'altres romanen en el seu estatus privilegiat "d'amic de l'ànima" i d'altres aparèixen o desaparèixen segons l'etapa vital o els canvis en les prioritats de cadascú.
Hi ha molts tipus d'amistats que són susceptibles a canvis i modificacions, és a dir, que es transformen amb el temps, amb el caràcter de les persones, amb la personalitat, les prioritats...és per això que com més grans ens fem, més ens costa habituar-nos als canvis. No tenim la ment tan oberta, ens tornem més reservats, tenim un estil de vida poc obert als altres, els fantasmes de la baixa autoestima i el complex d'inferioritat ens acompanyen nit i dia, les pors ens condueixen a l'autoengany i a la tendència a voler tenir sempre la raó, a ser imperatius, intransigents i freds.

3 comentarios:

Giuseppe dijo...

Eps! potser tens raó, però uff! la realitat a vegades és una mica incòmode i per això costa d'acceptar-la tal com és. En fi, de totes maneres espero que com amics o no ens anem veien de tant en tant. Un sopar a les bruixes de tant en tant no fa mal!!

Paperera de reciclatge dijo...

Clar que ens anirem veient, i com a amics!! Si no és així les bruixes ens poden maleïr i llençar-nos un "mal de ojo" xungo!jejeje! Suposo que aquest escrit dona per pensar...si més no, crec que tothom es replanteja alguna vegada les seves amistats, sobretot en moments de canvi i evolució personal. També he de dir que últimament escric sota un estat d'ànims negatiu i derrotista, per la qual cosa no hi ha massa optimisme en les meves paraules i reflexions! Ja vindràn temps millors!! ;)

Núria dijo...

amorsin! ja saps que jo, en este tema, sempre estic en crisi, ja ho hem parlat... ja saps que em costa relacionar-me molts cops...
però he descobert que la majoria de vegades son coses que natros mateixes ens posem al cap, ens obsessionem, ens capfiquem, i no veiem més enllà, ni altres punts de vista, ni altres comportaments, ni altres decisions... recargolem les nostres idees sobre elles mateixes, com una espiral. al final acabem convertint aquelles petites coses en boles de neu que ens gelen, que a més les hem de carregar, que ens afecten cada cop més.
no sé neni... jo no sé si sóc la més indicada, perquè ja saps que en tema relacions i amistats soc un desastre... no en sé... no sé relacionar-me...
un besot! i encara que no t'ho digui mai: aquí tens una amiga que t'estima!