És un forat negre, un abisme incalculable, un desert extens o un bosc frondós, humit. Espais que es transformen a cada instant però sempre van units als sentiments, per la qual cosa no se'm fan tan estranys. Em desborden i m'atreuen, em tenen lligada, no sé com sortir-ne. Un mur de pedra, infinit, altíssim, sembla com si guardés alguna cosa, com si protegís un gran secret o moltes meravelles. L'he construit jo, amb les meves mans...Com??? Estic dintre el mur.
Protegint-me de les agressions, fugint del món, evadint-me dels pensaments...com es surt d'aquí dins? No he pensat en construir cap sortida? No.
Veig els paissatges des del mur, com un oasis dins la ment. Em fa pal moure'm, potser saltant al buit arribo a ells, però què m'espera allà? Més ben dit, per què hi són allà? No entenc res. Hi ha massa estones de silenci, i a mi em crida el cap. Em sento com si despertés d'un somni llarg, poc a poc torno a la realitat encara que segueixo dintre del mur. M'ofego! Fa una calor insuportable, no puc ni pensar amb claredat i sembla que porto mesos aquí, no hi ha rastre d'humanitat. Què he fet?
6 comentarios:
De res serveix lamentar-se darrera les parets que un mateix ha alçat al seu davant, i encara menys quan ets capaç d'observar que hi alguna cosa més fora la "cova". Però és positiu, almenys per mi, fer una retirada a temps per salvar-se un mateix, tot per després, si escau, trencar aquell mur i cridar: Ja torno a ser aquí!! Ara estic preparat!
Salutacions guapa!!
OOOOoooH! No m'ho esperava! Quina sorpresa més agradable!Primer que tot, gràcies per entendre'm tan bé i captar el rerefons de l'escrit...és complex entendre's a un mateix, però també és difícil transmetre-ho als altres i que et puguin arribar a comprendre! M'alegra molt saber de tu! I més encara que m'ajudis en la llunyania...moltes gràcies pels ànims i l'energia!
Murs, muralles, parets... que ens contruïm nosaltres mateixos, o que ens les construeixen i no ens enterem... i ens aïllem del món... i el pitjor és l'eco, i les pintades, i prohibido fijar carteles, i prohibido jugar con pelotas, i se traspasa, i es ven, i classes de repàs... i tot el que cap en una puta paret.
És innat en nosaltres protegir-mos, per tant, conscient o inconscientment, utilitzem els mecanismes necessaris per evitar que ens faci mal tot allò que ens envolta. Jo també tinc els meus murs, que no em deixen expressar-me com voldria i com necessites.
L'arquitecta ets tu, per tant, ets l'única que coneix a la perfecció aquests murs, segur que fixant'hi molt trobes alguna escletxa, un foradet, una fisureta, algun indici per començar a fabricar-te una porta, un accés, per poder sortir i entrar quan més ho necessitis.
És bo tenir un refugi, inclús et diria que necessari, no t'has de desempallegar d'ell, sinó que l'has d'habitar, adequant-lo a les teves necessitats, te l'has de fer teu, perquè és teu. T'ha salvat, t'ha ajudat a creixer i a avançar. Aprofita'l que segur que te'n sortiràs.
dos linies paral·leles, dos vides. Una rubia l'altra peliroja.
...................
Me pregunto
si las búsquedas tienen fin,
si buscar es soñar
aunque soñar no sea buscar,
Si el agua salada se evapora sin sol.
Se pintan laberintos de escaleras de la nada
que no permiten la quietud
Solo dos opciones, subir i bajar
sin llegar a ninguna cima, porque ésta solo tiene 10 cm
en los cuales no puedes vivir.
Y la dirección vuelve a ser de bajada o subida.
A veces creo en el hechizo, para poder destruir en mil pedazos
el espejismo ,como en el cuento.
Pero...?
De donde sale eso?
Es la mente quien lo crea o el corazón? y quien de ellas se encarga de esconderlo
Es porque sobra algo, o por el contrario, falta algo?
Es la época o es la vida?
Son las decisiones o las indecisiones?
Son las ganas de dar o las ganas de recibir?
Por miedo al pasado o miedo al futuro?
Por pensar poco o por pensar demasiado..
Nesin tenemos un problema..
jajaj! t'ankieru.
els famosos murs que construim. N'hi ha de fins, n'hi ha de grossos, n'hi ha de ciment, ben forts, n'hi ha de dèvils, n'hi ha que ens deixen entreveure l'exterior i n'hi ha que ens deixen en la foscor absoluta. I el pitjor és estar dins sola, sense ningú. podem sentir-nos així de soles darrera dels murs, però també rodejades de la multitud.
Moltes vegades tanco els ulls i veig com la gent va i ve, passa pel meu costat, em parla, em toca, m'intenta moure, EM CRIDA!!!però jo no sento, no vull sentir. No em moc, no em vull moure. No hi veig, no hi vull vore. Hi ha alguna cosa dins meu que em paralitza els sentits, que m'ofega.
enmig de la multitud soc una roca que encara que elguns cops es vulgui convertir en un ocell no sap com fer-ho és incapaç.
D'altres vegades la gent passa pel costat, va i ve i jo els busco, els parlo, els crido, els toco... però no responen. No sé que fer perquè em vegin, no sé que fer perquè m'escolin. No em veuen. Sóc un fantasma. Torno a ser una pedra que es vol convertir en ocell però no pot.
una abraçada de colors
Núria
Publicar un comentario