En moments de relax i tranquil·litat, en fugaços pous de calma i alliberament mental, sempre queda una espurna de neguit, per petita que sigui, roman allà, inmòvil, a l'espera per assaltar el millor dels estats anímics. No sé si és un acte conscient o reflex, si realment sempre estem a la espectativa, a la espera d'esdeveniments negatius, en un estat d'alerta constant...però costa mantenir la calma total, i dubto...existeix?
Tenim la capacitat de gaudir plenament de la calma? Potser podem assolir-la, gaudir-la, mantenir-la, de forma individual, amb esforç i pràctica, amb voluntat i constança. No obstant això, existeixen els factors exteriors, aquells que volguem o no, ens afecten i perjudiquen, en destrueixen l'equilibri que tant ens ha costat conseguir, els que fan trontollar fins l'estructura més resistent. Així doncs, per molt que intentem mantenir en peu un estat anímic estable i equilibrat, sempre hi haurà algun element destructiu que posi a prova la seva fortalesa. Considero un d'aquests elements destructius els canvis, en totes les seves manifestacions. Els canvis, són com terratrèmols que efectuen proves de resistència dels materials mentals, com remolins que s'engoleixen tot al seu pas, com huracans que s'emporten fins l'últim bri d'estabilitat. Malgrat tot, són positius; permeten la reconstrucció, sí, però com fot!!
4 comentarios:
buuuuuf! Hi han moltes coses per comentar per aqui, toques molts temes (que per cert, estan molt equilibrats, jeje).
Dita la tonteria doncs jo crec que si, que la calma total existeix, simplement que és tant efímera i el nostre cervell va a tanta velocitat, que és possible que ni tan sols ens n'adonem. Inconscientment sempre estem a l'expectativa d'esdeveniments (positius o negatius, és igual) no hem d'oblidar que en el passat vem ser animals, diguem-ne primitius, i que una part del nostre cervell controla els nostres reflexos més primaris. Això està comprovat científicament, no m'ho invento... Abans els homes havien d'estar preparats per fugir dels animals salvatges que se'ls volien cruspir o per qualsevol altre contratemps que la natura els hi posés davant i que posés en perill la seva vida. Avui dia és difícil que un lleó o un tigre ens persegueixi pel mig de la rambla, però aquest acte reflex el mantenim com a protecció inconscient, igual que la respiració o els batecs del cor, per posar un exemple.
Per una altra banda parles d'equilibri... Dius que els factors exteriors poden destruir qualsevol estructura, fins i tot les més estables, i que els canvis són "com terratrèmols que efectuen proves de resistència dels materials mentals". Jo crec que l'equilibri mai no podrà ser perfecte, això ho sabem tots, ja que els pesos que poden caure d'una banda i una altra de la balança poden ser molt pesats i les nostres experiències no sempre ens preparen per a tot el que ens succeeix... A part de que aquí està la "gràcia" de la vida, suposo que aquí també entraria la actitud que tenim davant de la vida, acceptar que res no és per sempre, que tot comença i tot acaba, que res no és per sempre alhora que tot és possible... Davant de les tormentes més grosses em de saber mantenir la calma i intentar fer-hi bona cara, viure el moment per molt negatiu que sigui perquè, al cap i a la fi, només vivim una vegada i ningú no té el guió del que serà la seva vida, el guió s'escriu a mesura que avancem, a part de que no comptem amb l'experiència de vides passades que ens ajudin a suportar aquests canvis que ens afecten i ens persegueixen allà on anem....
Bé, fins aquí el meu moment de profunditat... però el tema dona per molt més!
M'alegra que em diguis que aquest tema dóna per a molt!! Ja saps que vaig llençant coses a la paperera i que la meva intenció i objectiu amb el blog és reciclar els pensaments, que flueixin i es reaprofitin!! Gràcies!!
També t'he de dir que em sorprèn el teu punt de vista, és molt optimista i vital! Has extret la part positiva dels canvis, la part que anomeno "reconstrucció", i has ampliat l'entrada amb l'actitud que podem emprar enfront a aquests canvis. La meva reflexió va ser un punt de fuga en un moment concret, en el qual estava derrotista i negativa...tenia intenció de continuar-lo, d'ampliar-lo...però crec que serà millor deixar-lo com esta i anar dialogant per aquí, m'interessa molt més! Així que...si et tornes a inspirar, no dubtis en escriure!
Doncs continuem.
Fa poc que he llegit el llibre de Milan Kundera "La insoportable levedad del ser". El teu escrit m'hi va fer pensar. He penjat els dos primers capítols de la primera part del llibre al meu blog (http://nuvolsdekirsch.blogspot.com). A veure si a partir d'aquí continuem la discusió, de moment prefereixo no dir res més.
Publicar un comentario