"Amistades peligrosas"

L'ésser humà és social per naturalesa (un "animal social" tal i com deia el filòsof Aristòtil fa més de 2000 anys) que creix, evoluciona i madura amb el tracte i el contacte amb els altres, per tant no és estrany que l'amistat sigui una part tan important en la nostra vida. Des de ben petits ja ens iniciem en l'art de fer amics: comencem a establir vincles, a marcar les nostres preferències, a aprendre de les relacions que mantenim amb els altres...i creixem, ens fem grans, i les nostres amistats evolucionen amb nosaltres. Alguns amics es queden a mig camí, d'altres romanen en el seu estatus privilegiat "d'amic de l'ànima" i d'altres aparèixen o desaparèixen segons l'etapa vital o els canvis en les prioritats de cadascú.
Hi ha molts tipus d'amistats que són susceptibles a canvis i modificacions, és a dir, que es transformen amb el temps, amb el caràcter de les persones, amb la personalitat, les prioritats...és per això que com més grans ens fem, més ens costa habituar-nos als canvis. No tenim la ment tan oberta, ens tornem més reservats, tenim un estil de vida poc obert als altres, els fantasmes de la baixa autoestima i el complex d'inferioritat ens acompanyen nit i dia, les pors ens condueixen a l'autoengany i a la tendència a voler tenir sempre la raó, a ser imperatius, intransigents i freds.

Canvis

En moments de relax i tranquil·litat, en fugaços pous de calma i alliberament mental, sempre queda una espurna de neguit, per petita que sigui, roman allà, inmòvil, a l'espera per assaltar el millor dels estats anímics. No sé si és un acte conscient o reflex, si realment sempre estem a la espectativa, a la espera d'esdeveniments negatius, en un estat d'alerta constant...però costa mantenir la calma total, i dubto...existeix?
Tenim la capacitat de gaudir plenament de la calma? Potser podem assolir-la, gaudir-la, mantenir-la, de forma individual, amb esforç i pràctica, amb voluntat i constança. No obstant això, existeixen els factors exteriors, aquells que volguem o no, ens afecten i perjudiquen, en destrueixen l'equilibri que tant ens ha costat conseguir, els que fan trontollar fins l'estructura més resistent. Així doncs, per molt que intentem mantenir en peu un estat anímic estable i equilibrat, sempre hi haurà algun element destructiu que posi a prova la seva fortalesa. Considero un d'aquests elements destructius els canvis, en totes les seves manifestacions. Els canvis, són com terratrèmols que efectuen proves de resistència dels materials mentals, com remolins que s'engoleixen tot al seu pas, com huracans que s'emporten fins l'últim bri d'estabilitat. Malgrat tot, són positius; permeten la reconstrucció, sí, però com fot!!